La vida eremítica convida a la reflexió, a la contemplació i a l’autosuficiència. L’ermità Benet n’era un exemple: va dedicar la seva vida a la contemplació de Déu i va adquirir un profund coneixement dels recursos vegetals i geològics de l’entorn de les ermites on va residir.

Tant a l’ermita de Betlem d’Artà com a la de la Santíssima Trinitat de Valldemossa, va conrear amb cura i dedicació un hort que despertava l’admiració dels visitants i feia les delícies dels seus companys d’ermita. Als voltants de l’hort i en altres indrets propers a les cases hisembrava nombroses plantes aromàtiques, com el romaní, la sàlvia, el moraduix, l’alfabeguera, el tarongí i la senyorida. Als indrets més humits hi cultivava diverses espècies d’herba-sana i, vora el reg, una petita llenca de llàgrima de Job o llàgrima de viu, els fruits de la qual emprava per confeccionar els seus apreciats rosaris. També n’enfilava amb llavors de mèlia. Juntament amb la comunitat, envinagrava tàperes i fonoll marí, salava olives i sabia trenar la fulla de palma. Recollia herba blenera per alimentar el llum d’oli i coneixia bé quines plantes eren tòxiques tant per a les persones com per als animals. Amb l’ermità Benet, la vida eremítica esdevenia una harmonia entre la contemplació, el treball i el coneixement de la natura, una espiritualitat arrelada a la terra que donava sentit a cada gest quotidià.