Amb la reconquesta del rei Jaume I (1229) el cristianisme es reinstaura a Mallorca. Ja des d’època medieval es té constància de persones que es retiraven del món per dedicar-se a la pregària en soledat a alguna improvisada ermita. El beat Ramon Llull és considerat el primer ermità de l’illa. Entre els segles XIV-XVI diferents ermitans s’establiren en diferents llocs de l’Illa (a la Bastida de Sant Joan, a Sant Honorat de Randa o a Miramar de Valldemossa) fins que al segle XVII s’estableix un canvi important: una organització comunal.

L’ermità Joan Mir i Vallès (1624-1688) va ser un ermità mallorquí que va donar forma i estabilitat a l’eremitisme de Mallorca. A mitjan segle XVII va reunir diversos ermitans que vivien de manera solitària i els va organitzar sota unes normes comunes de vida, aprovades per l’Església el 1684. Neix així la congregació mallorquina d’Ermitans de Sant Pau i Sant Antoni.